Entrevista amb Jorge Bergadà Redondo

D’exercici professional, més de vint-i-cinc anys, i no ha pensat mai en fer un canvi, en abandonar. No té juristes a la família. Però sí ha crescut a l’entorn del món empresarial. Els inicis en el món del dret estan vinculats, d’alguna manera, a l’empresa de publicitat de la qual era propietari el seu pare. És advocat, es diu Jordi Bergadà Redondo. “La primera mo vació per començar dret, absolutament cap ni una”, així ho confessa. Però curiosament, els anys han transformat aquest punt de partida i exerceix la professió compromès i apassionat.Recorda que va pensar, durant anys, que era el primer membre de la família amb inclinació al món del dret. Però la sorpresa va ser quan, després de formar part de la Junta de la comissió de torn d’ofici del Col.legi d’Advocats de Barcelona, va descobrir que quatre generacions abans que la seva, el degà del col.legi havia estat un avantpassat llunyà de la família; en Roig i Bergadà, l’any 1936.

Per ser advocat considera que hi ha algunes habilitats que ajuden i que ell les ha ngut des de sempre però que, amb el pas del temps, a més a més, ha sabut incrementar-les: “La improvisació, la memòria i els dots d’interpretació són condicions bàsiques per poder realitzar la litúrgia d’un judici”. En Jordi creu que la toga, aquest vestuari peculiar de la sala del judici, ajuda a l’advocat a situar-se en el seu paper. I ell s’ha situat dins a la molla de l’os, malgrat els seus inicis acadèmics amb poca motivació, ara confessa: “Era un advocat en potència i jo mateix no ho sabia”.

El seu gabinet jurídic s’ha especialitzar en dret laboral. I exhibeix raons perquè això sigui així. Es considera un professional de línia pràctica, amb una funció molt resolutiva i per tant, el dret civil, el matrimoniaista, per a ell és “excessivament llarg, s’eternitza” i per una altra banda, creu que la dona pot, des de la seva sensibilitat, exercir millor en aquesta àrea, per això justifica la presència elevada de dones advocades en matèria civil. Però també, assegura que “no he portat mai dret fiscal ni en portaré”. Però sí, d’una altra forma, s’ha apropat dins al dret penal, transversalment, des del torn d’ofici, perquè és la primera essència que del dret que ell va identificar com a tal i això li permet contactar amb “un món de delinqüència i amb tota la realitat social” que l’envolta i, sobre tot, perquè li reconforta estar aquí, davant el delicte penal. Per ala qual cosa, de totes les àrees possibles, la temàtica empresarial li resulta propera i molt més executiva que les altres, malgrat que dels processos laborals i empresarials que endega se’n deriven d’altres.

“Tenim una justícia basada en la interpretació que fa una persona d’un text escrit i cada persona pot veure aquest text d’un color diferent” assegura així que el dret, que la feina de l’advocat no és quelcom tan reglat, tan estricte, tan tancat, perquè té una part important d’espontaneïtat, de cert caos i que és precisament tot allò menys norma u el que el fa viure “enganxat” a la seva professió.

Viu intensament el moment professional ara, però aquells inicis universitaris, que s’atreveix a recordar com “avorrits, massa teòrics i poc motivadors”, van aportar-li un vici que no ha pogut deixar. Entre somriures, reconeix: “Vaig començar a fumar per culpa del dret”. Quina afirmació! Però en Jordi Bergadà es mostra així sempre: espontani, ràpid, directe.

Com es planteja la seva professió? El que té clar del món de la jus cia és que ell no vol decidir, “Sé que mai seré jutge, el que més em costa en el món de la jus cia és decidir”. Busca la defensa, les estratègies, els arguments necessaris però té dos punts molts clars en la seva forma de ser advocat: “No vull haver decidir i sempre m’agrada parlar l’úl m en un judici”. Li costa entendre aquells advocats que, nalment, decideixen ser jutges. “El jutge no deixa de ser un funcionari d’alta categoria laboral i capacitació, i un advocat és un professional lliure només subjecte al client que té davant”, ho expressa des de la convicció absoluta d’estar immers en una de les professions més lliberals que existeix.

El moment professional més important, més recordat per ell, bé, són cinc en total: les cinc vegades que ha guanyat recursos al Tribunal Suprem. Una de les vegades, exercia d’advocat de la seva sogre, i malgrat no va cobrar la minuta perquè tot quedava a casa, va guanyar i La Vanguardia li va concedir titular i notícia. I en el sentit més personal, res tan intens com ser pare i pare de forma quàdruple: quatre filles.

Pot ser perquè ell, talment, és així: directe, executiu, pràctic… I es pot aventurar un a dir que si, durant el viatge, la sorpresa i la improvisació apareixen tindrà moltes eines personals i professionals que acabarà posant damunt la taula i el viatge tindrà final feliç.